Diari des d'Afganistan (1)

Més diaris - 2006 - març 2008 - juny 2008 - novembre 2008 - gener 2009 - març 2009

14-11-2006

Roya i Alka Sadat
alka_sadat@yahoo.com; sadat_roya@yahoo.com;

Hem conegut a Herat la família Sadat. Són quatre germanes, totes elles artistes. La més gran, Roya, és directora de pel·lícules de ficció. La seva afició va començar durant l'època talibà tancada a una casa amb un llibre veient pel·lícules. Ha participat últimament en una trobada de joves directores a Corea del Nord i una periodista espanyola li ha dedicat un documental. Alka, la segona germana segueix les passes de la més gran i s'està especialitzant en la direcció de documentals. La vam trobar a la unitat de cremades de l'hospital d'Herat mentre enregistrava part d'un especial que ha venut a una associació local de dones. Ha estat galardonada a una trobada sobre drets humans i pau a Kabul. Les dues germanes petites es dediquen a la música i la poesia. 

14-11-2006

Afrontar l'auto-immolació a Afganistan desenvolupant estratègies de resposta.

www.medicamondiale.org; www.aihrc.org.af;
 

Del 14 al 16 de Novembre Medica Mondiale i el Comitè Independent Pels Drets Humans d'Afganistan van organitzar a Kabul la primera conferència regional sobre l'auto-immolació. Hi van participar conferenciants de l'Índia, Iran, Kurdistan, Uzbekistan, Bangla Desh, Tajikistan i Sri Lanka que van presentar la situació dels seus respectius països.

Hi va haver representants del govern afganès i membres de la societat civil. Durant l'últim dia, ACAF va participar en un dels cinc grups de treball que van formular propostes i recomanacions socials dirigides a les institucions i organismes responsables per la implementació a tot Afganistan.

Creiem que ha estat una passa important, ja que s'ha parlat obertament del problema del suïcidi i de l'auto-immolació davant una àmplia audiència femenina i masculina i ha captat l'atenció de tots els mitjans de comunicació locals i internacionals.

Agraïm el coratge i la valentia de la supervivent afganesa que va relatar la seva història vencent la vergonya i l'estigma que persegueix aquestes dones al país.
 

12-11-2006

Ja s'han dirigit a Espanya els dos periodistes, el càmera i el redactor que han fet el reportatge de 30 minuts per la televisió. Tots hem estat molt contents perquè s'han filmat més de 8 hores, hem entrevistat personatges afganesos molt importants com la delegada del Ministeri de Salut d'Herat, que també té el càrrec de director de l'hospital, la delegada del Ministeri de la Dona, el director de la Comissió Independent dels Drets Humans, estudiants de dos facultats, totes les pacients ingresades en aquests moments a la unitat de cremats i vam estar a quatre cases particulars filmant dones que ja s'havien cremat anteriorment. Això és tot un assoliment, els afganesos no deixen entrar qualsevol persona a les seves cases, encara menys si són estrangers i porten càmeres, ho hem aconseguit!! I per últim, vam tenir un inici i un final de reportatge extraordinaris. Vam estar a la base d'ISAF amb la Ministra de Sanitat espanyola, que ens va rebre exclusivament a nosaltres després de visitar l'hospital de campanya. Interessant-se pel nostre treball a la zona, vol que quan tornem a Espanya la tinguem al corrent. I per últim, ens vam anar les quatre a Kabul per entrevistar Francesc Vendrell, representant polític de la Unió Europea, i ens ha demanat que abans de deixar el país tornem a parlar amb ell. Vol saber més del nostre treball i ens presentarà la delegada de Drets Humans perquè puguem treballar conjuntament amb ella. Per mi el Sr. Vendrell és una de les persones que més sap d'Afganistan, va ser tot un privilegi poder estar amb ell.

Estic molt contenta amb el treball que estem realitzant aquí, Eva i jo hem treballat dur però crec que ha pagat la pena. Ara ja comencem a tancar, ens n'anem a finals de novembre, i la propera setmana estarem a Kaubl cinc dies perquè ens han convidat a participar en la primera trobada internacional sobre les auto-immolacions. Hi vindran convidats d'altres països que també pateixen aquest fenomen com l'Índia, Pakistan, Uzbekistan... Volen que presentem les nostres conclusions sobre les formes socials d'ajuda a l'auto-immolada. Estem molt satisfetes que hagin convidat ACAF.

Abans d'anar-nos, deixarem constituïda la primera associació afganesa de cremades i dues persones treballant al tema, la seu social serà al Ministeri de la Dona que ja ens ha concedit un despatx. L'Associació estarà subministrada i suportada pels recursos locals d'altres Associacions i les beneficiàries seran les cremades, que ja hem contactat i les futures hospitalitzades. Els propis metges de l'hospital les redirigiran a l'Associació i així es podrà realitzar un seguiment i garantir la fisioteràpia i tots els altres suports tant legals com socials. Creiem que és la forma més lògica d'actuar en aquesta societat tan tancada i desestructurada.

Crec que el més dur ja ha passat, dia sí i altre també vam sortir malaltes i plorant de l'hospital. Cada malalta és un cas més dur que l'anterior, la setmana passada en dos dies van morir dues pacients més (si els meus números no s'equivoquen, d'ençà que som aquí han mort 14 només a l'hospital). Mina, després de que li fessin uns injerts no semblava que fossi a tenir aquest final. Es va auto-immolar perquè el marit es va tornar gelòs i li pegava constantment amb un pal. I el cas de Zeinab va ser semblant: el seu marit arribava begut i li pegava amb l'Alcorà dient que era impura. Ella el va amenaçar que es cremaria i, com que la seva resposta va ser que no l'importava el que ella fes, es va mullar amb petroli i es va calar foc. I ens contava que fins i tot mentre cremava, el marit continuava pegant-li. I així una altra i una altra i una altra...

25-10-2006

Portem dos dies sense haver pogut escriure, però la veritat és que els tres darrers tampoc hem pogut sortir de la casa. Les mesures de seguritat s'han extremat degut a les festes de final del ramadà i l'atac d'un senyor de la guerra a Shindand, província d'Herat, hi havia por de represàlies a la nostra zona.

Hem aprofitat per posar al dia fotos, notes, entrevistes, pensament i especialment sentiments. La veritat és que les nostres carpetes tant de paper com les del PC van augmentant i es van emplenant de xifres, nombres, històries, noms, domicilis... però també els nostres caps es van submergint en una realitat que volem comprendre i diseccionar, i en una societat tan cansada, endarrerida i tancada que no és fàcil d'aconseguir.

Seguirem amb l'obstinació de comprendre per ajudar el millor que sapiguem i puguem, encara que no arribem a entendre el perquè de tanta violència.

08-10-2006

Esther del centre ortopèdic del CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) ens truca perquè Farzaneh ha anat a cercar medicaments i benes per les cures. És una oportunitat que no puguem desaprofitar

Farzaneh ens espera amb el seu germà. Accepta parlar amb nosaltres i explicar-nos la seva història.

Té 18 anys i sembla molt tímida. No ha anat mai a l'escola, vé d'una família de camperols. La van casar voluntàriament als 13 anys amb un amic de la família que en tenia 22. Se'n va anar a viure a casa dels sogres amb dos cunyats més, les seves esposes i quatre nens. Des de l'inici de la seva boda va patir els insultes i les pallisses de la sogra perquè no sabia fer les feines de la casa. Pocs mesos després també el marit va començar a maltractar-la per tenir discussions amb la seva mare. Ara fa dos anys que un migdia la sogra li va llençar una olla d'aigua bullent perquè no li agradaven els menjars que preparava. Farzaneh tornava a estar embarassada. Ja havia perdut un bebè de dos mesos, la seva sogra no li permetia tenir-lo en braços ni alimentar-lo. Va morir als dos mesos de còlics.

El germà del seu marit i l'esposa d'aquest la van traslladar a l'hospital d'Herat. Tenia cremades profundes en un 85% del cos. Va estar hospitalitzada sis mesos, després en va passar dos al centre ortopèdic del CICR, on li feien recuperació amb fisioteràpia i li donaven els medicaments de franc.

La sogra va estar sis mesos empresonada i el marit en va estar dos, però van pagar i els van deixar en llibertat. Ara Farzaneh viu a casa de la seva família i han prohibit a la família política tenir qualsevol contacte amb ella. Va acompanyada del seu germà.

La van operar a Kabul per tallar les tires de pell que li uneixen les espatlles amb les orelles, però hi ha hagut poca millora i a més a més té molt limitats els moviments de braços. Ara el germà ha venut un tros de terra del pare i se'n volen anar a Iran per una nova intervenció.

Els hem ajudat a obtenir una carta de l'hospital certificant que a Herat no és possible fer res més i que necessita ésser tractada a l'estranger. La carta ens ha costat tres dies de cues i passejos per diferents oficines, però els facilitarà l'obtenció del passaport i el visat d'entrada.

AVUI ENS HA DEIXAT? dijous 12-10-06

Parisa

Té 18 anys i va arribar a l'hospital d'Herat fa deu dies amb un 95% del cos cremat per auto-immolació

Quan el seu pare va morir a l'època dels talibans, la mare va agafar els seus fills, encara molt petits, i se'n va anar a treballar a Iran, on Parisa va poder anar a l'escola (fins a 4t de Primària) amb les seves dos germanes grans.

Es va casar als 16 anys amb un cosí-germà dos anys més gran que ella. Ell treballava de panader i és analfabet. Segons Parisa, pateix algun tipus de transtorn mental degut als maltractaments rebuts pel seu pare quan era petit. Viuen amb els sogres i quatre cunyats que encara són nens. El sogre té un petit negoci d'alimentació.

Als tres mesos de casada, el marit ja va començar a maltractar-la a diari, ella sembla disculpar-lo per la seva discapacitat mental. A la casa hi ha dos grups, el d'homes i el de dones (la sogra, que també es tia seva, sempre la defen) però els homes neguen a les dones qualsevol manutenció (menjar, roba, sabates) i llibertat de moviment.

La mare de Parisa havia intenta intervenir al conflicte parlant amb el seu gendre diverses vegades, i fins i tot en una ocasió va arribar a denunciar-lo a la policia. El van traslladar a comissaria, on li van pegar i el van tornar a casa. La situació no va millorar gaire, sinó més bé al contrari.

El sogre havia dit al seu fill que si no matava Parisa ho faria ell personalment

El dia que Parisa es va cremar, la seva mare havia anat una altra volta a la seva casa per parlar amb el seu gendre. La dona va acabar agredida per aquest i el seu pare i la van fer fora de la casa, impedint que Parisa i el seu fill de 50 setmanes se n'anessin amb ella. El sogre va tancar la casa amb clau i Parisa es va mullar el cos amb oli de cuina i va començar a amenaçar que es cremaria si no li obrien la porta i se'n podia anar. El sogre li va respondre que ja podia fer-ho, que a ell no li importava anar a presó.

Parisa ho ha fet. La sogra i un cosí la van socórrer i la van traslladar a l'hospital.

El marit i el sogre van entrar a presó, però sembla que ja estiguin en llibertat. El bebè està a càrrec de la sogra/tia. Parisa té poques esperançes, però si surt diu que se n'anirà a viure amb la seva mare. Els metges ens repeteixen que no hi ha esperança. Nosaltres encara la tenim, avui ha menajat una mica i també ha caminat un poc.

5-10-2006

Ja han començat els vents d'arena. A mitja tarde s'alça un vent endimoniat que arrastra tot allò que troba al seu pas: cadires, taules, papers... Fins i tot el tendre gat de la casa el molesta, però el pitjor són els dos dits d'arena que resten dalt de totes les superfícies, com va passar ahir amb el nostre ordinador portàtil...

Seguim amb les immolacions, a l'hospital han ingresat dues dones més. En quatre dies, han estat tres les auto-immolacions només a l'hospital d'Herat. Ens preguntem quantes hi haurà que no arribaran a aquest centre, i també quantes hi haurà a les quals llurs famílies els negaran el dret a la cura.

Demà donaran l'alta a Sara -és la noia que està estirada amb el seu fill al seu costat- es va auto-cremar al pit i la panxa, viuen amb 20 persones a la casa dels seus sogres entre adults i nens. La raó de la save auto-lesió és perquè no s'entén amb la sogra. Ens ha permès fer-li una visita la propera setmana a casa seva - torna amb els sogres...

2/10/2006

Volem expressar o... cridar, no sé quina és la paraula adequada, volem que ens sentin. Això que està passant a Afganistan és molt fort. Les dones són cremades pels seus marits, sogres i per elles mateixes sense que ningú els aturi. S'han de fer campanyes de prevenció, s'han de fer campanyes d'educació. ¿es per falta de diners la raó per la qual aquestes dones es cremen... NO NO NO, és per la intolerància, masclisme, religió malentesa, i tots els adjectius imaginables que provoquen violència i segregació de les dones...

Ahir la germana del nostre cuiner es va immolar, 22 anyets, el marit li pegava.

Avui a l'hospital una dona cremada pel seu marit i sogra està a punt de morir. Els metges no li donen més de dos dies, hem sortit amb els seus crits de dolor a les nostres oïdes.

2/10/2006

Ja fa una setmana que ens moguem per la ciutat. Tenim vehicle, conductor i traductor; amb ells i les nostres robes que cobreixen tot ens sentim més integrades, portem a la recambra les ganas i la ilusió. A Herat continua la tendència blau chadarhi (burka) i el dejuni ha reduït dràsticament l'horari de treball a les tres.

Som dones i hem vingut de molt lluny (uns 7000km) amb la intenció de prestar suport i la necessitat de comprendre les moltes dones que un dia van optar per calar-se foc davant una situació que ja no podien suportar. Què és, mancança o excés d'informació a una societat que ben poc permet o molt ignora en quant a drets humans de la dona?

Demanem molt i escoltem més. L'intent de suïcidi per auto-immolació per foc és un problema plenament reconegut per les autoritats i per totes les associacions civils d'Herat i de tota la regió Oest; també és tabú i vergonya per les víctimes i llurs familiars.

Les associacions afganeses i internacionals, davant la magnitud de prioritats i l'escassesa de testimonis i recursos han decidit afrontar-lo mitjançant campanyes més genèriques de sensibilització i prevenció de la violència contra la dona.

Però l'Hospital Provincial d'Herat (i l'única unitat de vigilància intensiva per cremtas, centre de referència a una regió d'uns tres milions i mig d'habitants ) no gaudeix del privilegi dels objectius a llarg termini perquè dispon de 21 llits; un equip mèdic de 2 cirurgians, 1 anestesista i 7 infermeres... gases, sèrum i l'assistència de dues dones de la neteja.
Després d'uns dies de reunions, aconseguim el suport de la direcció de l'hospital i finalment tenim accès al registre d'ingresos hospitalaris d'aquesta unitat.

En 1384 (març 2005 fins a març 2006) es van contabilitzar quaranta casos, la meitat dones. En el que portem de 1385 (març 2006 - març 2007) són ja quatre-cents vint-i-tres casos, dels quals un 91% són dones... i nens.

Els metges ens expliquen per experiència que aproximadament un 14% de les ingresades ho són per auto-immolació mentre nosaltres calculem que la taxa de mortalitat sobre el total d'hospitalitzacions ha descès aquest any del 20% al 12%.

També hem après aquesta setmana i molt al meu pesar, que aquestes xifres tan fredes, pobres i arbitràries són el més fidel exponent /únic reflex/ de la realitat. Una realitat tan dura com la falta de medicació, tractaments contra el dolor i estima

El nostre objectiu a partir d'ara és donar suport a les cremades, sigui per accident domèstic, suïcidi o agressió. Ja coneixem algunes de les que sobreviuen a l'hospital. La complicitat i el compromís d'alguns treballadors del centre ens anima a perseverar.

25/09/2006

Aterrem a Kabul el 15 de setembre de 2006, 26 de Sunbula de 1385 (26/06/1385). És divendres, dia de descans i oració a Afganistan. Hi ha poca gent als carrers.

"Quanta calma per una ciutat tan animada i caòtica com Kabul"

"Quina llàstima, el país ha retrocès, encara hi ha misèria, pobresa..."

Ha estat una setmana tensa a Kabul, afganesos i membres de la comunitat internacional comenten els dos atacs suïcides esdevenits, un a Jalalabad Road i el segon contra l'Ambaixada Americana. A més, ha estat l'aniversari dels atentats de l'11 de setembre. Hi ha rumors de més atacs suïcides, es respira intranquilitat.

No ens quedarem molt a la capital, només el temps necessari per les visites institucionals. Vam legalitzar ACAF davant les autoritats i vam presentar el projecte Ariana al Ministeri Afganès de la Dona, que agraeix l'enfoc del projecte per tractar-se d'una problemàtica desatesa i per la qual no es dispon de recursos. La directora del departament a Herat ens facilitarà totes les dades disponibles per l'inici del nostre treball.

El dia 17 ens instalem a Herat, província a la qual durant els propers tres mesos es desenvoluparà la primera fase del projecte Ariana.

En aquesta primera setmana, hem tingut l'oportunitat de compartir informació amb representants de ministeris i centres de salut pública, associacions de dones i de drets humans. El projecte té bona acollida allà on anem, es van obrint les portes de la cooperació...

Serem prudents, dues hores després de la nostra visita a la mesquita blava de Herat ha hagut un atentat suïcida dirigit al vice-comandant de la policia. Ell i l'imà de la mesquita estan greument ferits, han mort sis policies i set civils. Tanquem la nostra primera setmana a Afganistan. Hi ha malestar per les declaracions del Papa Benet. Ha començat el Ramadà.